16 d'abril a les 19 h

“Árbol de Diana” (1968), d’Alejandra Pizarnik. Per Myriam Soteras

Dins del cicle de poesia DE TANTS DITS

Alejandra Pizarnik (Avellaneda, 1936- Buenos Aires, 1972) va ser una poeta, assagista i narradora argentina. Va estudiar Filosofia i Lletres a la Universitat de Buenos Aires i posteriorment literatura francesa i història de la religió en la Sorbona, on va conèixer Octavio Paz. Pizarnik va merèixer les prestigioses beques Guggenheim (1969) i Fullbright (1971). Dels seus llibres destaquen: La tierra más ajena (1955), La última inocencia (1956), Árbol de Diana (1962), Los trabajos y las noches (1965) i Extracción de la piedra de la locura (1968). Després de llargs períodes depressius, i perseguida per l’ansietat de trobar una prosa amb esplendors mai escoltats, el 25 de setembre de 1972, enmig d’una altra profunda depressió, es va llevar la vida, a 36 anys. Entre els seus papers últims es van trobar aquestes paraules: «No quiero ir nada más que hasta el fondo».


Árbol de Diana constitueix una obra de recepció fonamental en la trajectòria d’Alejandra Pizarnik, ja que li va concedir per part de la crítica i dels cercles literaris del seu temps, el reconeixement i l’atenció necessaris per a convertir-se en la veu poètica més significativa de la seva generació.

Octavio Paz va escriure al pròleg de l’edició de 1962: “Árbol de Diana de Alejandra Pizarnik. (Quím.): cristalización verbal por amalgama de insomnio pasional y lucidez meridiana en una disolución de realidad sometida a las más altas temperaturas. El producto no contiene una sola partícula de mentira. (Bot): el árbol de Diana es transparente y no da sombra. Tiene luz propia […] el árbol de Diana no es un cuerpo que se pueda ver: es un objeto (animado) que nos deja ver más allá, un instrumento natural de visión […] colocado frente al sol, el árbol de Diana refleja sus rayos y los reúne en un foco central llamado poema, que produce un calor luminoso capaz de quemar, fundir y hasta volatilizar a los incrédulos. Se recomienda esta prueba a los críticos literarios de nuestra lengua”.

Myriam Soteras, nascuda a Barcelona el 1977, és llicenciada en periodisme per la UAB, Màster en Edició per la UA, en Comunicació Interactiva per la UVic i també va estudiar el Postgrau en Crítica Literària a la UPF. Ha dedicat gran part de la seva carrera professional a l’edició (Edicions 62, Ara Llibres, La Casa dels Clàssics), i és especialista en llibre d’artista i formats especials. Edita la plaquette artesanal Rue Vaneau i ha participat en festivals com Nudo Festival de Poesía Desatada o Barcelona Poesia (2022). Col·labora en publicacions com La Charca Literaria, La Ignorancia o Kopek. En 2022 va publicar el seu primer llibre de poemes Papel de lija.

També et pot interessar