“Bufalà”

Veu: Ramon Canals


Vam anar baixant cap a la població i aleshores, en lloc d’adreçar-se a Barcelona, com havia esperat i com solia fer les poques vegades que se serví del cotxe en el curs d’aquells dies, tombà en direcció a Badalona. Vam recórrer tota l’avinguda d’Alfons XIII, travessàrem el carrer de la Creu i, abans d’arribar al final, el cotxe trencà cap a l’avinguda de Martí Pujol, en aquella hora pràcticament sense tràfic.

En arribar a un curt carrer transversal que després vaig veure que era el carrer d’en Bruc, hi endinsà el cotxe i l’aparcà. Jo vaig continuar fins a l’altra travessia, el carrer de Girona, per retrocedir ràpidament, aquest cop a peu. Ell ja s’enfilava cap a l’avinguda de Zumalacàrregui. Vaig seguir-lo sense massa dificultat, car l’indret era més aviat fosc.

Més d’un cop havia treballat a Badalona perquè les nostres prospeccions no es limitaven sempre a la capital, sinó que incloïen ben sovint les localitats properes, però la meva feina no m’havia dut mai cap aquell barri que em semblà nou, encara poc poblat, amb molts solars sense edificar entre les torretes modestes i algun edifici de pisos de construcció recent.

En Pol va retrocedir una mica, travessà el carrer i es ficà en una de les casetes baixes, una torre amb la porta flanquejada per dues finestres protegides per persianes verdes. La porta del carrer era oberta, perquè es va limitar a empènyer-la, de manera que potser ja l’esperaven. En veure’l desaparèixer, jo havia corregut, i vaig quedar-me clavat, potser una mica imprudentment, a tocar d’una de les finestres. No vaig sentir cap soroll de timbre, cap senyal d’acolliment. Aleshores vaig tenir la certesa que la meva recerca havia arribat al final.

Un moment després vaig acabar d’avançar fins a la porta. La de fora s’havia quedat mal ajustada i em fou possible de distingir l’entradeta, sense la més petita profunditat, i els dos graonets que menaven a la porta interior, de darrera la qual s’escapava una mica de llum, perquè l’espiell era obert.

No tenia la intenció d’irrompre a la casa en aquell instant. En primer lloc perquè la certesa al capdavall era relativa, no es basava en cap dada objectiva, sinó en una mera intuïció; després de tot, sempre era possible que ells dos haguessin renyit i que ell ara tingués una altra amiga. Calia pensar en tot. En segon lloc, sempre m’havia imaginat trobar-la sola, ella i jo sense testimonis, i no hi renunciava. A ell, si de cas, el deixava per a després.

Passada una curta vacil·lació, vaig pujar a l’entradeta que només un graó separava del carrer. Vaig clavar els ulls a l’escletxa de l’espiell, però més endins, passat el vestíbul, on el llum cremava, hi havia una cortina que tallava la meva visió. No per massa estona, perquè uns segons després la roba es va obrir per un costat i la Juna penetrà al vestíbul. El cor se’m precipità a la boca i una flamarada em va encendre el pit. Però no vaig perdre la serenitat, perquè vaig saltar immediatament al carrer i vaig allunyar-me uns quants passos.

Quan em vaig aturar tremolava. L’havia vista, gairebé entrevista, una fracció de temps infinitíssimament breu, però no sols havia tingut ocasió de comprovar que era ella, sinó d’adonar-me que era encara més bella que no la conservava el meu record. Tan bella, que feia plorar.

Manuel de Pedrolo, Joc brut, Barcelona: Ed 62, p. 94-95 (32a edició dins El Cangur).

Carrer Girona, Badalona