Veu: Òscar Intente
Era el temps de les pàl·lides fulles
a prop de les sabates, moltes fulles
i el llit de la riera
ben brunyit per la brisa de Canyet.
Riera amunt, pujava
amb el sol xic de la tarda de novembre.
No feia fred, encara.
Era el temps d’una rara bellesa gratuïta,
ben freqüent, certament, quasi diària.
Portava una pesseta a la butxaca
regalada, tot sovint, per la tieta
i comprava, a mitja tarda,
un gran llonguet amb molta sobrassada.
Tot era diferent.
No vull pas dir, però,
que «abans tot era diferent
i molt millor», com se sol dir,
sinó precisament, que era de franc.
Passaven les setmanes
i les fulles nascudes
queien després, completament perdudes i boniques,
com si tot fos, exactament i sols, un tema
per a un molt bell poema de l’Archibald Mac Leish.
Però la vida dels infants
depèn només dels grans,
tant si són fills de família
com d’hospici o d’Estat.
És després, quan agafes la pròpia,
que t’adones, per sempre,
que et cals.
Joan Argenté, Cicle, bicicle, tricicle, 1967, dins Obres Completes, Muntaner Editors, Barcelona 2001, p. 123-124.
Riera de Canyet
