Veu: Odile Arqué
Aquell estiu el meu oncle Joaquim va estar malalt i no va poder anar a cobrar els lloguers. Hi va anar l’oncle Lluís i se’m va endur. «¿Què fas aquí asseguda?»… Apa, anem!… «M’ha de vestir.» «Vestir? ¿Què no vas vestida?» «Sí, que vaig vestida, però m’ha de mudar.» «Ja vas bé tal com vas.» Vaig arrencar a córrer cap a la cambra de l’oncle Joaquim: «No vull anar a Badalona amb davantal, no hi vull anar amb davantal…». L’oncle Lluís em va córrer al darrera, em va agafar per la mà i se’m va endur. Pel carrer gairebé m’havia d’arrossegar. A l’últim em va pegar al cul, vaig arrencar a plorar i com que no volia seguir em va agafar a coll i m’hi va dur fins que vam pujar al tramvia. En tot el camí no vaig badar boca. Estava furiosa. El senyor Gomis, quan vam entrar, em va donar un copet a la galta i va dir: «Avui no vas mudada?» «¿On el tens, el vestit de mariner?». Amb les mans planes contra els ulls vaig arrencar a plorar. «És una criatura aviciada», va dir l’oncle Lluís. Es va ficar els diners a la butxaca, després d’haver-los comptat minuciosament, i se’m va endur plorant. Tots els llogaters, com si s’ho haguessin dit, van fer un comentari sobre la meva manera d’anar vestida. La senyora Mir, una senyora vella, rossa de cabell, amb un vellut negre al coll, que vivia sola amb la seva minyona, tres gats d’angora i un papagai molt vell que el seu marit ─mort de la pesta en un país llunyà─ li havia regalat després del seu primer viatge per mar, em va agafar per les espatlles: «Que ets bufona, amb davantalet de quadrets…». «No li parli pas del vestit: tot el camí que fa el rebec per culpa d’això.»
De tornada, a la platja, encara va ser pitjor. Ja era tard i la platja estava deserta. Ens vam asseure a la sorra. L’oncle Lluís va treure’s una llibreteta de la butxaca de l’armilla i un llapis vermell molt petit i va apuntar números i començà a fer sumes. Em vaig posar a mirar el mar. El mar estava quiet i les onades eren petites. «L’aigua camina», vaig pensar. I l’aigua caminava cap a nosaltres i s’aturava a prop amb un sospir i reculava com si tingués vergonya dels meus ulls, que la miraven sense parar. I jo la mirava amb els ulls ben oberts perquè tingués por de mi i se’n tornés abans de tocar-me. «¿Què mires amb aquests ulls, no veus que se t’estriparan?» I l’aigua venia blava i se’n tornava blava. El meu oncle de tant en tant s’eixugava la suor del front. S’havia tret l’americana i tenia tota la camisa mullada de l’esquena i de sota els braços, l’aire em duia rellents de tanta suor. Tot d’una es va ficar la llibreteta i el llapis a la butxaca, es va fregar les mans amb pausa, i va dir: «Ara et banyaràs». Em va agafar i va començar a despullar-me. «No tinc vestit de bany.» «No hi fa res. No el necessites.» «Tindré fred». Quan em vaig posar en camisa em vaig posar a tremolar. L’aire semblava que em pegués. Em va treure la camisa pel cap i em va escabellar tota. Va agafar un grapat d’aigua i em va mullar els cabells. Vaig arrencar a córrer platja enllà esverada, Em va atrapar i em va ficar a l’aigua. Jo m’havia quedat sense respiració i petava de dents. «Apa, juga amb l’aigua». Em vaig ficar de peus a l’aigua i l’onada venia i m’arribava als genolls i quan no podia resistir més el fred, l’onada se’n tornava, però de seguida en venia una altra, i la mà del meu oncle, agafada a la meva espatlla, m’anava empenyent endins fins que l’onada que venia em va arribar al pit i aleshores i em vaig posar a xisclar d’esverament i a tremolar d’una manera violenta. Però llavors les mans em van ajeure i una massa líquida em va cobrir. El nas i els ulls i la boca se m’ompliren d’aigua amarga. «Sense por… Sense por…» El cor em batia. «Sense por…» I per a mi era la fi del món.
Mercè Rodoreda, Isabel i Maria, Edicions 3 i 4: València, 1991, p. 173-175.
Passeig Marítim