Veu: Odile Arqué
A l’Andreu Solsona, actor
amic
joglar
No sé què hi faig, aquí assegut. L’estona passa confusa com el paisatge al costat d’un tren que s’accelera. Allà dalt hi ha un focus que em segueix i em demano si mai he volgut estar sota una mirada tan penetrant, si mai he volgut contemplar-me sota una llum tan intensa. Em crema els cabells i la meva mateixa presència se’m desdibuixa enlluernada pel canó roent que no em deixa de petja.
La vida passa sota un focus? És la vida, això que passa sota un focus? Veritat inevitable. Concentració. Concentració. Concentració. La vida passa en el buit que deixa el focus? Dispersió. Dispersió. No. No. Tot al voltant de l’halo que centelleja?
Des in te gra ci ó.
Fa fred.
Se’m seguen les cames en l’impossible vertigen de no caure enlloc, davant del fil del funàmbul que comença als meus peus i es perd en el negre més enllà de la veritat il·luminada.
Però deia la vida. On passa, si passa, la vida? Si és o si la imagino, si la visc o si la faig viure sota el focus o en el negre, no atura el tren que em transforma la cara en una pinzellada sense començament ni final.
Però respiro. Lentament. Amb la boca entreoberta i les espatlles volgudament lasses. Amb la certesa que el canó roent se’m farà còmplice. Concentració. Concentració. Concentració.
Res pi ra ci ó.
Amb l’última alenada atrapo el buit al vol i -ara sí- desnuo la vida sobre l’escenari. Em faig home. Em faig dona. Animal escènic. Formiga als teus peus. Papallona al clatell que bat les ales burxant-te la consciència. Dibuixo el cercle del teu jo. I jo soc tu.
He dit tu. Tu. Tu. Em sents? Tu, que t’intueixo en el buit. Tu, que em mires des del negre. Tu, que em sotges amb les mans alerta per si la bola de foc que he engendrat et caigués a la falda. Tu, que contens la respiració i vens a contemplar com la vida passa sota un focus per si poguessis desxifrar les llargues pinzellades que confonen el paisatge del teu tren que s’accelera. Tu, que m’esperes al caire de la teva veritat perquè jo em faci tu, perquè t’allargui la mà i t’acompanyi secretament fins al silenci, fins al teu silenci que zelosament guardes de tu mateix.
Tu, que en el moment d’empassar-te un crit tems per la confidència que ens fem.
Tu i jo.
I jo, que no seria sense tu, prenc i transformo el teu secret en el mite i la faula. Preservo la nostra vida engendrada en el buit que deixa el focus i, sense saber de tu, et parlaré d’ell.
Odile Arqué, Frontal, Calonge-Mallorca: adia edicions, 2020, p. 60-62.
Canonge Baranera, 17