“Una ciutat cavada dins de la terra”

Veu: Odile Arqué


Començarem a caminar per la carretera polsosa i feia estona que caminaven quan Ció comprengué que no es dirigien al barri de les Flors. I ho preguntà, pensant encara si ell no s’hauria distret parlant d’aquella gent desposseïda, perquè per a Ció el barri de les Flors era la ciutat miserable i vergonyosa a on no havia pogut dur-la mai una curiositat, sempre vençuda per un atàvic pudor i un desig de calma i benestar.
I ell va riure.
─Al barri de les Flors? ─va contestar─. No, nena maca. Tens una idea de la misèria molt betuliana, una cosa així com una ordenada i pudent dignitat. Però espera.
Esperar consistia a anar caminant, per un camí massa llarg, massa polsós. Era un camí amb alguna casa de tant en tant que s’enfilava cap al turó de Montigalà. Seguia després cap a l’esquerra deixant el barret de pins de Montigalà i les taques blanques de les cases. Travessava uns camps erms, de pols blanca i farinosa, amb alguna herba també polsosa de tant en tant. Ressonava com si sortís de la terra mateixa el ritme de les cigales i sortien dels marges, disparats contra la faldilla de Ció, els llagostos.
Ció començava a sentir el seu propi vestit adherit a la pell. Les sabates d’estiu balderes li feien torçar el peu entre els solcs del camí, el cabell de la nuca era moll, la pell de les mans tibant, endurida. Naixia dintre d’ella, a mesura que l’aire s’anava omplint d’aquella pols cendrosa, la impressió que li estaven preparant una burla. No gosava parlar; temia que si deia alguna cosa, qualsevol paraula, li farien li farien més mal els peus i li seria més difícil respirar encara, i potser es posaria a plorar.
Vicenç caminava una mica més endavant, com si no existís aquella pressió xafogosa, la pols de blanc brut, l’horitzó emboirat de la muntanya. Ell es movia com si respirés una altra atmosfera, indiferent a la llum que ho aplanava tot, a la cremor dolorosa d’aquella llum. Fins i tot ─Ció ho endevinava més aviat, perquè no podia veure’l; només si alçava els ulls, l’esquena plana i un tros de cara─, en els seus llavis molt dibuixats, plegats enfora, hi havia un somriure.
Ció s’aturà. Mai ningú no s’havia burlat d’ella o almenys no en tenia record. En qualsevol moment de la seva vida on volgués aturar-se, hi havia girats cap a ella uns rostres admirats o envejosos o suplicants. Ella volia pensar això, ara tota sola, al mig del camí, i no avançar més a les palpentes a través d’aquella llum. Vicenç havia seguit caminant, però s’aturà també i es girà per mirar-la. I Ció es va sentir algú nou, algú que podia tenir por i necessitat de defensar-se, com si allunyés d’ella mateixa, d’allò que ella sabia que era, Va fer un pas enrera i tot. Vicenç s’acostava mirant-la i ella no podia veure els seus ulls enfosquits per la força de la llum. Ció no es va moure i ell va ser al costat d’ella i li prengué les mans. Les mans de Vicenç eren seques i fredes. Li digué:
─Estàs cansada?
Quina cosa benefactora, una veu! Com si li hagués passat la mà pel cabell, una mà lleu i agradable. Tot just li havia agafat les mans i va sentir com si tota ella descansés en la concavitat d’aquelles mans. Va somriure, llavors, i va fer que no amb el cap. Ell li havia parlat moltes vegades d’una llum; li agradava servir-se d’aquesta paraula, era la llum de la veritat i de la justícia; «els homes naixeran a una nova llum», recordava. Li semblà que, ara, era al voltant d’ells dos, i no sentia el seu cansament, ni les tires de les sabates sobre es dits empolsats.
─¿No sabies que una ciutat de barraques, una veritable ciutat, ha nascut aquí? Un ciutat monstruosa cavada dintre la terra. ¿I que els homes viuen sota la pols?

Maria Aurèlia Capmany, Betúlia, Barcelona: Selecta, 1956, p. 68-70.

Av. de Catalunya, 56-62