“La processó”
Veu: Lluís Marco
Ha baixat, des dels pendents de la Salut, la setena desfilada de la professó Xarnega, que passa per la cruïlla de Guifré i Cervantes, sota la gran terrassa del Laberint, camí de l’església de l’Esplanada. És una professó recent («importada», en dirien els detractors), que ha conservat el nombre i la condició dels fidels —dones i mainada, homes escadussers, algun matrimoni— sense assolir el prestigi que n’esperaven els fundadors, potser a causa de la barreja d’improvisació i precarietat que li han estat consubstancials de bon començament, potser a causa d’un canvi subtil dels costums, més proclius a la celebració festiva que no pas a la litúrgia mortuòria. «¿Per què inventar-se’n una de nova, si ja teníem la del Centre?», va dir, premonitòriament, una de les set filles de Rosa la Murciana. Segons algunes veus, per donar gust al rector de Sant Jaume, que no va parar de donar la tabarra amb els «barris de missió», habitats per nouvinguts, des de la Salut fins a Guifré i Cervantes, que havien de tenir la «seva» professó per fer-los sentir més d’aquí, més «integrats», paraula màgica, i, si calia fundar expressament una confraria, endavant les atxes, es fundava, ja buscarien acòlits i sol·licitarien passos («misteris», d’acord amb la denominació cara a la gent del Centre) als bisbats d’origen dels futurs confrares, aixecarien nous monuments amb préstecs i aportacions de bons creients i d’institucions públiques i privades; segons unes altres, entre elles la de don Bonaventura, es pretenia tot el contrari del que es predicava (el rector de Sant Jaume estava carregat de bones intencions que el dimoni de torn li servia en safata de plata): comptar amb dues professons significava impedir que els nouvinguts participessin de la més arrelada i principal mostra de pietat de la Vila, ben reglamentada i antiga de quatre centúries, que els naturals preservaven amb un ascetisme i un recolliment tan idiosincràtics que ben poc hi podia fer, la gent arribada de fora, si no estava disposada a acollir-s’hi, bo i renunciant a sentiments d’exaltació —no menys propis, és clar, i respectables, qui en dubtaria, tot i que completament inadequats per desfilar sota la discreta batuta dels gremis i confraries de soca-rel.
Julià de Jòdar, El trànsit de les fades, Barcelona, Quaderns Crema: 2001, p. 239-240.
“La por de les rates”
Veu: Lluís Marco
El Gabriel ha de creuar el barri en diagonal, cap al sud-est, per arribar al Clot del Sorral. A llevant, el pas dels trens i la remor de les ones semblen incitar l’aurora a salvar la tàpia de les vies pel costat on dones de bates blaves entren a filar el cotó fluix de la Borra, que, si ara infla pitreres esllanguides, rebaixarà honres ufanoses quan les registrin a l’hora de plegar. D’aquell costat, les fàbriques de voramar assenyalen els límits imposats al barri somort per la mancomunitat de la naturalesa i els homes, però un pont damunt la via, una estació orejada, uns núvols viatgers esperonen el pas silenciós del Gabriel cap a un món que potser l’espera -¿podrà esperar, ell, la concessió d’un desig, com si es desplacés damunt la superfície d’un aigua immòbil? A ponent, la gràcia de la torre de les aigües de l’Escorxador ignora el silenci amenaçador dels canons encarats al cor del barri entre magraners, esbarzeroles i figueres, prop de la casa de conte de fades de color pastel que, en altre temps evocava les desventures de Hansel i Gretel – de bell antuvi, fou la por – al vailet que, sota el brunzit de les torres d’alta tensió, entre l’altíssima fronda dels plàtans de la carretera Nova, advertia la imminència del perill: «Corre, iaia, corre, que se cae el palo de la telesidá»; i la iaia Prudència, que no sabia de llegir, reia del nen que, de parlar bé, no en sabia, i tots dos es feien costat en la incertesa del temps a venir – ¿podrà esperar, ell, l’ajuda sobrenatural enfront del perill, mentre dóna l’esquena a la llar que li ha negat la gràcia protectora?
I ara, a les envistes del Clot del Sorral, és una por interior, que ve a imperar.
Des de la cantonada de Ponent amb Progrés, el caminant domina el panorama del Clot del Sorral. És un antic estany dessecat d’uns cent metres de diàmetre. De cara a mar, el Gabriel contempla el gran sot i n’albira els límits pel carrer Industria, primera fita per guanyar la muralla de can Clos: la muntanya Roja, a nord-est; el mur occidental del Vidre i l’estació de Mercaderies, a llevant; les façanes de les cases d’empleats, adossades al recinte de can Clos, a sud-est. Una drecera recta divideix el circ lleument enclotat en dues meitats desiguals i s’obre pas entre les tanques d’hortets de cap de setmana. I, de cop, la por de les rates.
Julià de Jodar, El metall impur, Barcelona: Quaderns crema, 2005, p. 41.
“La tia Eulògia”
Veu: Lluís Marco
Som en un barri entre els turons i el mar, on cada dia, al capvespre, s’escolta la cançó de la pobra gent: «Compra’m l’ànima, company.»
¿On sou? Acompanyeu-me a escoltar la tia Eulògia, asseguda al peu de la gran figuera del jardí ensotat del pou de les Orxateres, un clar matí d’estiu dels darrers anys quaranta del segle XX, quan comença a teixir i desteixir històries per fer passar l’estona a la canalla de Guifré i Cervantes. La clepsa de la vella és negra sota les fibles grises i negres de les trenes lligades amb un nus delicat. Suau de brillantina, la clenxa s’esfilagarsa damunt la pedra blanca i llisa del front. L’esguard, que sembla perdre’s pel passadís de verdor que mena al carrer, és gris com una mar aixafada per un cel hostil. Només els llavis es mouen en el rostre impassible per deixar sortir una veu, fonda i llunyana com el ressò d’una caragola, que esdevé tan pròxima quan arriba a cada nen com si fos per a ells únicament que se celebra el ritual de la desmemòria: «Era en temps de guerra…»
Avui, un matí xafogós de finals de juny, toca la història de la casa del Sorral, on vivia una família formada per l’Home, la Dona i la Nena. Com de costum, l’Home va sortir de bon matí cap a la fàbrica de gas, mitja hora a peu de casa, i va deixar la Dona i la Nena quan encara dormien. Tot just havia arribat a la sala de control, va sentir una remor sorda, contínua i amenaçadora (l’Eulògia tanca la boca, es posa el palmell sota el nas, i emet un soroll com d’eixam de vespes): una esquadrilla d’avions feixistes planava damunt la fàbrica. L’Home va tenir un rampell i va sortir escopetejat. En arribar-hi, la casa era mig tapada pel fum i la pols i tenia el sostre enfonsat. La calor de les parets socarrimades escalfava molts badocs, aquell dia glaçat de febrer del trenta-vuit.
Els cossos de la Dona i de la Nena – prossegueix la veu consoladora de la cega – van restar tres dies soterrat perquè els bombardeigs no cessaven i la gent sempre estava amagada. Refusant l’ajuda de veïns i serveis de socors, l’Home les va alleujar tot sol el pes de la runa: fortament abraçades, Mare i Fill estaven intactes dins l’abraçada encara més forta de la mort, i no les van poder separar. Van ser enterrades al cementiri Vell, però – la veu de l’Eulògia s’ha fet fonda i llunyana – l’home les va treure del nínxol i les va sepultar al costat del pou del pati sota el micaquer i el llimoner, abans de marxar del barri i no donar mai més senyals de vida.
Julià de Jodar, L’àngel de la segona mort, Barcelona: Quaderns Crema, 1997, p. 17.
Julià de Jòdar