Veu: Òscar Intente
Les troballes més interessants del Clos de la Torre, a Badalona, cada una en el seu aspecte, són el portal d’entrada al recinte murallat de la Bètulo romana. I els pesos de teler. A banda, naturalment, l’estatueta grega de marbre, que és una delícia d’escultura, i per tant una troballa d’un valor artístic considerable, i la Tabula, d’un valor històric evident. Ho són perquè tant l’una com l’altra confirmen, gairebé d’una manera decisiva, l’existència d’una antiga ciutat, soterrada sota la població moderna.
Jo sóc badaloní. El fet d’ésser-ho, però, no voldria dir gran cosa, si no fos que en el cas que motiva aquest article, que són les troballes del Clos, hi ha, per la meva banda, barrejada una mica de satisfacció, o si voleu d’amor propi, per tal com sempre he estat convençut que sota la Badalona d’ara n’hi havia hagut una altra que en el seu temps havia estat també una ciutat important.
En què es fonamentava la meva convicció? En cap fet concret —jo no sóc un tècnic del ram de l’arqueologia, ni tan solament un aficionat, sinó un modest espectador—, en una mena de sentiment difús, conseqüència d’haver llegit la monografia de Mossèn Gaietà Soler; d’haver tingut unes quantes converses de taula de cafè, amb un mestre d’obres del país que va ésser republicà nacionalista una temporada i que ara crec que s’ha fet radical, i amb uns obrers de la brigada municipal que treballaven en la urbanització del carrer del Temple, que és el carrer que va fins al peu de l’església i que està situat al costat del Clos, a mà esquerra; i d’una visita que vaig fer, fa anys, al terreny i la casa del marquès de Barberà, que és el propietari del Clos, arran de la qual vaig tenir ocasió de contemplar el mosaic romà que el marquès ha col·locat al menjador de la seva propietat, i de veure després sortir d’un recó de marge, sota mateix d’un lledoner, mentre els pagesos regaven, la continuació d’aquell mosaic.
M’acompanyava un dels fills del masover:
—Noi —li vaig dir—, això em sembla que és molt important.
—A mi també m’ho sembla. Però has de saber que per aquí a prop, en algunes cases de les que hi ha al darrera de l’església, també hi ha coses per l’estil.
Aleshores encara a ningú no se li havia acudit gratar la terra del Clos, ni ningú no s’hauria pogut imaginar que una mica més avall, a cosa d’uns trenta metres del lloc on teníem aquesta conversa, que és allà on s’efectuen les excavacions esdevingudes famoses, sota del que era aleshores un terreny sembrat, hi jeien les muralles que encerclaven una altra Badalona i una carretera, que venia de França, travessava el casc de la població i se n’anava, probablement, cap a Tarragona.
Com jo, ho creien també altres badalonins. Qui més qui menys, també havien sentit explicar que en ésser construït el convent de les monges franciscanes i urbanitzat el carrer del Temple, havien estat trobades coses antigues, de pedra, i moltes monedes.
Jaume Passarell, Bohemis, pistolers, anarquistes i altres ninots, Barcelona: A Contravent, 2010, p. 240-241.
Plaça Font i Cussó
