Veu: Lluís Marco
El Gabriel ha de creuar el barri en diagonal, cap al sud-est, per arribar al Clot del Sorral. A llevant, el pas dels trens i la remor de les ones semblen incitar l’aurora a salvar la tàpia de les vies pel costat on dones de bates blaves entren a filar el cotó fluix de la Borra, que, si ara infla pitreres esllanguides, rebaixarà honres ufanoses quan les registrin a l’hora de plegar. D’aquell costat, les fàbriques de voramar assenyalen els límits imposats al barri somort per la mancomunitat de la naturalesa i els homes, però un pont damunt la via, una estació orejada, uns núvols viatgers esperonen el pas silenciós del Gabriel cap a un món que potser l’espera -¿podrà esperar, ell, la concessió d’un desig, com si es desplacés damunt la superfície d’un aigua immòbil? A ponent, la gràcia de la torre de les aigües de l’Escorxador ignora el silenci amenaçador dels canons encarats al cor del barri entre magraners, esbarzeroles i figueres, prop de la casa de conte de fades de color pastel que, en altre temps evocava les desventures de Hansel i Gretel – de bell antuvi, fou la por – al vailet que, sota el brunzit de les torres d’alta tensió, entre l’altíssima fronda dels plàtans de la carretera Nova, advertia la imminència del perill: «Corre, iaia, corre, que se cae el palo de la telesidá»; i la iaia Prudència, que no sabia de llegir, reia del nen que, de parlar bé, no en sabia, i tots dos es feien costat en la incertesa del temps a venir – ¿podrà esperar, ell, l’ajuda sobrenatural enfront del perill, mentre dóna l’esquena a la llar que li ha negat la gràcia protectora?
I ara, a les envistes del Clot del Sorral, és una por interior, que ve a imperar.
Des de la cantonada de Ponent amb Progrés, el caminant domina el panorama del Clot del Sorral. És un antic estany dessecat d’uns cent metres de diàmetre. De cara a mar, el Gabriel contempla el gran sot i n’albira els límits pel carrer Industria, primera fita per guanyar la muralla de can Clos: la muntanya Roja, a nord-est; el mur occidental del Vidre i l’estació de Mercaderies, a llevant; les façanes de les cases d’empleats, adossades al recinte de can Clos, a sud-est. Una drecera recta divideix el circ lleument enclotat en dues meitats desiguals i s’obre pas entre les tanques d’hortets de cap de setmana. I, de cop, la por de les rates.
Julià de Jodar, El metall impur, Barcelona: Quaderns crema, 2005, p. 41.
Ponent amb Progrés
