“La processó”

Veu: Lluís Marco


Ha baixat, des dels pendents de la Salut, la setena desfilada de la professó Xarnega, que passa per la cruïlla de Guifré i Cervantes, sota la gran terrassa del Laberint, camí de l’església de l’Esplanada. És una professó recent («importada», en dirien els detractors), que ha conservat el nombre i la condició dels fidels —dones i mainada, homes escadussers, algun matrimoni— sense assolir el prestigi que n’esperaven els fundadors, potser a causa de la barreja d’improvisació i precarietat que li han estat consubstancials de bon començament, potser a causa d’un canvi subtil dels costums, més proclius a la celebració festiva que no pas a la litúrgia mortuòria. «¿Per què inventar-se’n una de nova, si ja teníem la del Centre?», va dir, premonitòriament, una de les set filles de Rosa la Murciana. Segons algunes veus, per donar gust al rector de Sant Jaume, que no va parar de donar la tabarra amb els «barris de missió», habitats per nouvinguts, des de la Salut fins a Guifré i Cervantes, que havien de tenir la «seva» professó per fer-los sentir més d’aquí, més «integrats», paraula màgica, i, si calia fundar expressament una confraria, endavant les atxes, es fundava, ja buscarien acòlits i sol·licitarien passos («misteris», d’acord amb la denominació cara a la gent del Centre) als bisbats d’origen dels futurs confrares, aixecarien nous monuments amb préstecs i aportacions de bons creients i d’institucions públiques i privades; segons unes altres, entre elles la de don Bonaventura, es pretenia tot el contrari del que es predicava (el rector de Sant Jaume estava carregat de bones intencions que el dimoni de torn li servia en safata de plata): comptar amb dues professons significava impedir que els nouvinguts participessin de la més arrelada i principal mostra de pietat de la Vila, ben reglamentada i antiga de quatre centúries, que els naturals preservaven amb un ascetisme i un recolliment tan idiosincràtics que ben poc hi podia fer, la gent arribada de fora, si no estava disposada a acollir-s’hi, bo i renunciant a sentiments d’exaltació —no menys propis, és clar, i respectables, qui en dubtaria, tot i que completament inadequats per desfilar sota la discreta batuta dels gremis i confraries de soca-rel.

Julià de Jòdar, El trànsit de les fades, Barcelona, Quaderns Crema: 2001, p. 239-240.

Marqués de Mont-Roig, 132