La tia Eulògia

Veu: Lluís Marco

Som en un barri entre els turons i el mar, on cada dia, al capvespre, s’escolta la cançó de la pobra gent: «Compra’m l’ànima, company.»

¿On sou? Acompanyeu-me a escoltar la tia Eulògia, asseguda al peu de la gran figuera del jardí ensotat del pou de les Orxateres, un clar matí d’estiu dels darrers anys quaranta del segle XX, quan comença a teixir i desteixir històries per fer passar l’estona a la canalla de Guifré i Cervantes. La clepsa de la vella és negra sota les fibles grises i negres de les trenes lligades amb un nus delicat. Suau de brillantina, la clenxa s’esfilagarsa damunt la pedra blanca i llisa del front. L’esguard, que sembla perdre’s pel passadís de verdor que mena al carrer, és gris com una mar aixafada per un cel hostil. Només els llavis es mouen en el rostre impassible per deixar sortir una veu, fonda i llunyana com el ressò d’una caragola, que esdevé tan pròxima quan arriba a cada nen com si fos per a ells únicament que se celebra el ritual de la desmemòria: «Era en temps de guerra…»

Avui, un matí xafogós de finals de juny, toca la història de la casa del Sorral, on vivia una família formada per l’Home, la Dona i la Nena. Com de costum, l’Home va sortir de bon matí cap a la fàbrica de gas, mitja hora a peu de casa, i va deixar la Dona i la Nena quan encara dormien. Tot just havia arribat a la sala de control, va sentir una remor sorda, contínua i amenaçadora (l’Eulògia tanca la boca, es posa el palmell sota el nas, i emet un soroll com d’eixam de vespes): una esquadrilla d’avions feixistes planava damunt la fàbrica. L’Home va tenir un rampell i va sortir escopetejat. En arribar-hi, la casa era mig tapada pel fum i la pols i tenia el sostre enfonsat. La calor de les parets socarrimades escalfava molts badocs, aquell dia glaçat de febrer del trenta-vuit.

Els cossos de la Dona i de la Nena – prossegueix la veu consoladora de la cega – van restar tres dies soterrat perquè els bombardeigs no cessaven i la gent sempre estava amagada. Refusant l’ajuda de veïns i serveis de socors, l’Home les va alleujar tot sol el pes de la runa: fortament abraçades, Mare i Fill estaven intactes dins l’abraçada encara més forta de la mort, i no les van poder separar. Van ser enterrades al cementiri Vell, però – la veu de l’Eulògia s’ha fet fonda i llunyana – l’home les va treure del nínxol i les va sepultar al costat del pou del pati sota el micaquer i el llimoner, abans de marxar del barri i no donar mai més senyals de vida.

Julià de Jodar, L’àngel de la segona mort, Barcelona: Quaderns Crema, 1997, pàg. 17.

Cruïlla Guifré-Cervantes