Veu: Òscar Intente
El nom de García Lorca va començar a sonar, per a mi, quan encara feia el batxillerat i era intern a l’Institut Tècnic Eulàlia. Recordo haver adquirit directament a l’editorial Espasa-Calpe, aleshores al carrer de la Diputació, el Romancero gitano, durant un d’aquells estius, potser el 1935. Però també en aquest cas em toca dir que l’escrit que em decantà d’una manera incontrovertible vers l’obra de Lorca fou un article de Guillem Díaz-Plaja al setmanari Mirador comentant l’estrena de Yerma a Madrid. Aquest article és culpable que jo comencés a reflexionar sobre el concepte de tragèdia ─fins aleshores no era, per a mi, sinó un gènere teatral més─ i que, uns quants mesos després, assistís a l’estrena de l’obra a Barcelona, el 17 de setembre de 1935. Lorca sortí a saludar al final de la representació. La seva imatge d’home cepat, una mica rabassut, saludant amb les mans plegades sobre el cap com si fos un boxador, contradeia la meva idea del poeta romàntic, amb el rostre demacrat, la cabellera esbullada… Però l’obra m’havia seduït tant que vaig tornar-la a veure un parell de vegades més i vaig decidir fer un interviu a l’autor per al diari La Humanitat, en el qual, des de feia poc, jo col·laborava. Endinsant-me un dia, agosaradament, entre els bastidors del teatre Barcelona, m’assabentaren que Lorca no hi era, però Margarida Xirgu, endevinant el meu delit, em brindà d’anar l’endemà a casa seva, a Badalona, després de dinar, on el podria entrevistar. Ho vaig comunicar a Jordi Jou, que també col·laborava a La Humanitat i que decidí de venir a mi. Lorca es feu esperar una mica, devia estar fent la migdiada o potser havia anat molt tard a dormir, perquè sortí en pijama. La conversa fou animada, exuberant per part seva. D’aquella primera xerrada recordo molt bé, a més de les coses que aparegueren consignades a l’interviu publicat dos dies després, dues expressions. En preguntar-li què pensava de la dita d’Unamuno segons el qual els dos únics poetes universals d’Espanya eren Verdaguer i Maragall, saltà:
─¿Què vol dir universal? Quan Rimbaud, en un racó de la seva cambra, escriu sobre els seus genolls un poema és un poeta universal. ¿Què vol dir universal?
L’altra frase, no sé a propòsit de què fou dita amb veu més contundent:
─Tots som fills d’Apollinaire! (¡Todos somos hijos de Apollinarire!)
Jo duia amb mi el meu exemplar del Romancero gitano perquè me’l dediqués. Quan va traçar les tres inicials del seu nom de dalt abaix, jo no entenia què feia, era molt aliè a aquella mena de fantasia i gairebé em semblava que embrutava la pàgina. Sort que va dir: «Esto son las cuerdas del arpa». Després, tot dibuixant la mitja lluna, anava dient que la lluna ─la lunita─ estava trista i que plorava. «Vamos a ponerle un sombrerito de copa para que se alegre.» Aquesta última frase la recordo literalment. Amb la data, va escriure inadvertidament Barcelona en lloc de Badalona.
Josep Maria Palau i Fabre, Lorca-Picasso, Barcelona: Proa, 1998, p. 23-25.
Santa Madrona, 118
