Passeig marítim enllà

Veu: Ramon Canals

La primera claror del dia s’entretenia jugant amb les llums de Betúlia quan en Martí, amb cara de son, va obrir la porta de ferro i vidre de la piscina municipal. Va fer un cop d’ull a l’estació del tren: tot era quietud i silenci, el quiosc era tancat i a la cantina un dels cambrers preparava el taulell amb gestos emmandrits; de tant en tant un viatger matiner i arraulit sota la seva son sortia del vestíbul per esperar a l’andana el primer tren, que ja era a punt de passar. Passeig marítim enllà, que el betulians anomenaven la Rambla, els fanals que s’alternaven amb les palmeres posaven un toc de llum brillant a l’aquarel·la blava i vermella que anunciava la sortida del sol. Cap a l’altra banda, fins a arribar a les tres xemeneies de la central elèctrica, la costa s’estenia en plena transformació: la successió de grans fàbriques que havien marcat la puixança industrial de la ciutat -la Cros, can Canyelles, can Mercader, Busquets…-ara eren com una dentadura gastada i malalta: fàbriques tancades enrunant-se, petites indústries escurant les seves darreres produccions, solars buits plens de runa, els edificis del coco i l’anís que es dreçaven amb l’esperança de ser respectats per la seva arquitectura, el quarter decrèpit de la Guàrdia Civil…La llum de l’alba donava a la rastellera d’edificis i solars un aspecte dolorós i terminal, com si en qualsevol moment hagués d’arribar el dentista que arranqués les velles dents corcades i implantés una dentadura nova de titani i ceràmica: nous habitatges, un port i el passeig marítim metropolità. En Martí va entrar a l’edifici, va tancar la porta darrera seu i va baixar cap al ventre de les instal·lacions de la piscina.

Jordi Font-Agustí, Els silencis de Betúlia, Columna: Barcelona, 1999, pàg. 11.

Eduard Maristany