Per sota de les vies

Veu: Odile Arqué

I després de dir que sí, surt al carrer. Travessa la Rambla i passa a l’altra banda per sota de les vies del tren, per un d’aquell passos subterranis que la gent troba rònecs i de vegades bruts, que solen fer pudor quan ha de ploure o quan ha plogut, però que ell sempre ha considerat com petits túnels que el condueixen al món que val la pena.

Sempre, quan és a sota de les vies, es pregunta si just en aquell moment ─els trenta segons que pot trigar a fer el pas subterrani─, li passarà el tren per damunt del cap. Algunes vegades coincideix, com ara. I en roger s’atura un instant i pensa en la gent que viatja en aquest tren, de Barcelona cap al Maresme o a l’inrevés. Aquesta gent que, concentrada en la música, o en el llibre estan llegint, en la conversa o en el seu silenci, no saben res de la seva ciutat, ni de la Rambla, ni d’ell, que ara mateix espera, quiet i amagat, que el tren hagi passat de llarg. Li fa la impressió que, a l’època que estem, molta gent viu de la mateixa manera que fa aquest trajecte. Enfilant-se al vago de la rutina cada matí, sense dedicar cap atenció als detalls del paisatge, que diu que se sap de memòria i, en realitat, no ha observat mai amb curiositat. Gent que ja ha perdut la capacitat de sentir aquella emoció ingènua que ens proporcionava, quan érem petits, un viatge en tren.

Sílvia Soler, Un any i mig, Barcelona: Columna, 2015.

Rambla de Badalona