L’Escola Albéniz de Badalona

Veu: Odile Arqué

L’Escola Albéniz de Badalona va ser l’experiència més bella, més intensa, més gratificant en la meva activitat docent, tan important per a la meva pròpia vida, que, em temo, reflectia en certa manera el buit que es produïa al meu entorn en el context vital que em tocava viure. Quan dic que l’escola era una meravella, algú potser farà, si se’n recorda, una rialleta irònica. L’Albèniz era una escola municipal, mal equipada, pobra, que preparava els nois, tot fent el batxillerat, perquè es poguessin presentar al terrible examen d’Estat. Era en realitat una escola una mica abandonada de la mà de Déu. Havia estat un institut de segon ensenyament que el funcionari madrileny de torn havia esborrat del mapa, diuen que perquè va trobar absurd que a deu quilòmetres de Barcelona s’erigís un Instituto Nacional. Si a deu quilòmetres de Madrid no hi havia res, podia deduir que a deu quilòmetres de Barcelona tampoc no calia res. L’Ajuntament, com tantes vegades han fet els nostres ajuntaments, es va disposar a fer la suplència per tant que l’alumnat badaloní pogués continuar els seus estudis de batxillerat sense moure’s de Badalona. Es va habilitar una antiga masia, can Boscà, que en aquells temps quedava absolutament als afores, i es va procurar, i aquí caic, aquí m’aixeco, satisfer el professorat adient. L’Amàlia Tineo era la professora de filosofia d’aquella escola i la va deixar per anar-se’n a l’Institut Francès, sota la direcció d’en Pere Ribera. L’Amàlia em va oferir de substituir-la, cosa que vaig fer amb tot l’entusiasme. En primer lloc em trobava amb un alumnat de primera qualitat. La majoria eren fills de la petita burgesia badalonina que preferien portar els fills a una escola que no fos de frares i al més pròxim a una escola pública. S’hi afegien fills de gent treballadora que havia aconseguit alguna beca a can Cros o de qualsevol de les velles indústries de la ciutat. L’única pega que hi havia és que la major part es quedaven a quart curs, en el que se’n deia batxillerat elemental.

Jo vaig aplicar-hi punt per punt tot el que havia après a l’Institut Escola. Ningú no es ficava amb les meves classes; el director, el senyor Canals, s’ho mirava més aviat amb simpatia, els altres professors amb paciència, els alumnes amb entusiasme i els pares dels alumnes, quan van descobrir que els nois tanmateix aprovaven l’examen d’Estat, amb tolerància. És clar que no podia evitar que els nois s’examinessin, ni tan sols jo podia prescindir dels exàmens, car si es viu la neurosi dels exàmens quedar-se’n al marge porta greus conseqüències. Procurava passar tot el curs sense cap mena de prova que s’assemblés a un examen: els reclamava resums de les meves classes, resums de llibres, tot el que se’ls acudís i fos susceptible de ser escrit. Passat Pasqua els advertia que iniciàvem la pantomima dels exàmens. Jo no era tan rigorosa com el doctor Estalella; em temia que si no els ensenyava l’art de la resposta adequada, tant si saps allò que vols dir quan la dius, com si no ho saps, el resultat en forma d’aprovat podia perillar. Així doncs, organitzàvem la comèdia. Col·locàvem cadires, els nois representaven el paper d’examinadors i examinats per torn i naturalment utilitzàvem el castellà, que amb prou feines havíem utilitzat durant el curs. Puc assegurar que arribàvem a l’examen d’Estat, després d’un assaig general, prou ben disposats. Si a més tenim en compte que els nois havien d’anar vestits amb americana i havien de dur corbata per accedir a l’aula, no té res d’estrany que ells s’ho prenguessin com una comèdia difícil però gratificant.
Penso que vaig ser una bona professora de filosofia per a aquelles criatures plenes de vitalitat, d’humor i de curiositat per tot el que se’ls posava al davant, però penso també que no era pas el joc dels sil·logismes i la rondalla dels pensadors capdavanters —presocràtics Sòcrates, Plató, Arsitòtil et reliqua…? el que hi havia de més important en la meva relació amb els nois badalonins. Jo volia que aprenguessin l’art de llegir, qualsevol cosa, amb apassionament; jo volia que llegissin Lorca, Machado, Rosselló-Pòrcel, Salvat-Papasseit, i que qualsevol cosa que volguessin entendre es convertís en llenguatge escrit. Llibretes i llibretes del seu propi llenguatge. A més hi havia les representacions teatrals, les excursions, les sortides precipitades a veure qualsevol cosa sorprenent.
─Seta, hi ha temporal i el mar ha inundat la Rambla.

Baixàvem de can Boscà perquè era més important que totes les lliçons veure el temporal de mar amb les barques estampides a les palmeres de la Rambla. La filosofia pot servir per a tot, tanmateix, per anar al museu, per anar al teatre, per anar al cinema i tot. Em temo que hi dedicava la vida, repartida entre l’escola dels nois a la masia i l’escola de les noies al petit castell de la plaça de Pep Ventura, on vaig fer de directora durant uns anys. Potser l’excés de la meva dedicació no era bo del tot; era la conseqüència de tot el desencís que havia tingut temps d’anar acumulant. Aquell final de la dècada dels quaranta i inici de la dels cinquanta era per desil·lusionar qualsevol. La guerra mundial s’havia acabat i com a conseqüència el general Franco s’havia afirmat en el seu poder. Al seu entorn descobries una acceptació resignada d’aquell sistema. Era el que convenia al país, vet-t’ho aquí. La seguretat que mai, mai més, no podia evadir-me d’aquell decorat amb vels negres em devia empènyer a una terrible decisió: jo, jo mateixa, seria una dona exactament igual que la immensa majoria de dones tan ben alliçonades, ben instal·lades, ben femenines i per tant immergides en una aigua tèbia de la felicitat.

Maria Aurèlia Capmany, Això era i no era, Barcelona: Planeta, 1989, p.117-120.

Carrer de la Nova Cançó, 1