“Una ciutat cavada dins de la terra”
Veu: Odile Arqué
Començarem a caminar per la carretera polsosa i feia estona que caminaven quan Ció comprengué que no es dirigien al barri de les Flors. I ho preguntà, pensant encara si ell no s’hauria distret parlant d’aquella gent desposseïda, perquè per a Ció el barri de les Flors era la ciutat miserable i vergonyosa a on no havia pogut dur-la mai una curiositat, sempre vençuda per un atàvic pudor i un desig de calma i benestar.
I ell va riure.
─Al barri de les Flors? ─va contestar─. No, nena maca. Tens una idea de la misèria molt betuliana, una cosa així com una ordenada i pudent dignitat. Però espera.
Esperar consistia a anar caminant, per un camí massa llarg, massa polsós. Era un camí amb alguna casa de tant en tant que s’enfilava cap al turó de Montigalà. Seguia després cap a l’esquerra deixant el barret de pins de Montigalà i les taques blanques de les cases. Travessava uns camps erms, de pols blanca i farinosa, amb alguna herba també polsosa de tant en tant. Ressonava com si sortís de la terra mateixa el ritme de les cigales i sortien dels marges, disparats contra la faldilla de Ció, els llagostos.
Ció començava a sentir el seu propi vestit adherit a la pell. Les sabates d’estiu balderes li feien torçar el peu entre els solcs del camí, el cabell de la nuca era moll, la pell de les mans tibant, endurida. Naixia dintre d’ella, a mesura que l’aire s’anava omplint d’aquella pols cendrosa, la impressió que li estaven preparant una burla. No gosava parlar; temia que si deia alguna cosa, qualsevol paraula, li farien li farien més mal els peus i li seria més difícil respirar encara, i potser es posaria a plorar.
Vicenç caminava una mica més endavant, com si no existís aquella pressió xafogosa, la pols de blanc brut, l’horitzó emboirat de la muntanya. Ell es movia com si respirés una altra atmosfera, indiferent a la llum que ho aplanava tot, a la cremor dolorosa d’aquella llum. Fins i tot ─Ció ho endevinava més aviat, perquè no podia veure’l; només si alçava els ulls, l’esquena plana i un tros de cara─, en els seus llavis molt dibuixats, plegats enfora, hi havia un somriure.
Ció s’aturà. Mai ningú no s’havia burlat d’ella o almenys no en tenia record. En qualsevol moment de la seva vida on volgués aturar-se, hi havia girats cap a ella uns rostres admirats o envejosos o suplicants. Ella volia pensar això, ara tota sola, al mig del camí, i no avançar més a les palpentes a través d’aquella llum. Vicenç havia seguit caminant, però s’aturà també i es girà per mirar-la. I Ció es va sentir algú nou, algú que podia tenir por i necessitat de defensar-se, com si allunyés d’ella mateixa, d’allò que ella sabia que era, Va fer un pas enrera i tot. Vicenç s’acostava mirant-la i ella no podia veure els seus ulls enfosquits per la força de la llum. Ció no es va moure i ell va ser al costat d’ella i li prengué les mans. Les mans de Vicenç eren seques i fredes. Li digué:
─Estàs cansada?
Quina cosa benefactora, una veu! Com si li hagués passat la mà pel cabell, una mà lleu i agradable. Tot just li havia agafat les mans i va sentir com si tota ella descansés en la concavitat d’aquelles mans. Va somriure, llavors, i va fer que no amb el cap. Ell li havia parlat moltes vegades d’una llum; li agradava servir-se d’aquesta paraula, era la llum de la veritat i de la justícia; «els homes naixeran a una nova llum», recordava. Li semblà que, ara, era al voltant d’ells dos, i no sentia el seu cansament, ni les tires de les sabates sobre es dits empolsats.
─¿No sabies que una ciutat de barraques, una veritable ciutat, ha nascut aquí? Un ciutat monstruosa cavada dintre la terra. ¿I que els homes viuen sota la pols?
Maria Aurèlia Capmany, Betúlia, Barcelona: Selecta, 1956, p. 68-70.
L’Escola Albéniz de Badalona
Veu: Odile Arqué
L’Escola Albéniz de Badalona va ser l’experiència més bella, més intensa, més gratificant en la meva activitat docent, tan important per a la meva pròpia vida, que, em temo, reflectia en certa manera el buit que es produïa al meu entorn en el context vital que em tocava viure. Quan dic que l’escola era una meravella, algú potser farà, si se’n recorda, una rialleta irònica. L’Albèniz era una escola municipal, mal equipada, pobra, que preparava els nois, tot fent el batxillerat, perquè es poguessin presentar al terrible examen d’Estat. Era en realitat una escola una mica abandonada de la mà de Déu. Havia estat un institut de segon ensenyament que el funcionari madrileny de torn havia esborrat del mapa, diuen que perquè va trobar absurd que a deu quilòmetres de Barcelona s’erigís un Instituto Nacional. Si a deu quilòmetres de Madrid no hi havia res, podia deduir que a deu quilòmetres de Barcelona tampoc no calia res. L’Ajuntament, com tantes vegades han fet els nostres ajuntaments, es va disposar a fer la suplència per tant que l’alumnat badaloní pogués continuar els seus estudis de batxillerat sense moure’s de Badalona. Es va habilitar una antiga masia, can Boscà, que en aquells temps quedava absolutament als afores, i es va procurar, i aquí caic, aquí m’aixeco, satisfer el professorat adient. L’Amàlia Tineo era la professora de filosofia d’aquella escola i la va deixar per anar-se’n a l’Institut Francès, sota la direcció d’en Pere Ribera. L’Amàlia em va oferir de substituir-la, cosa que vaig fer amb tot l’entusiasme. En primer lloc em trobava amb un alumnat de primera qualitat. La majoria eren fills de la petita burgesia badalonina que preferien portar els fills a una escola que no fos de frares i al més pròxim a una escola pública. S’hi afegien fills de gent treballadora que havia aconseguit alguna beca a can Cros o de qualsevol de les velles indústries de la ciutat. L’única pega que hi havia és que la major part es quedaven a quart curs, en el que se’n deia batxillerat elemental.
Jo vaig aplicar-hi punt per punt tot el que havia après a l’Institut Escola. Ningú no es ficava amb les meves classes; el director, el senyor Canals, s’ho mirava més aviat amb simpatia, els altres professors amb paciència, els alumnes amb entusiasme i els pares dels alumnes, quan van descobrir que els nois tanmateix aprovaven l’examen d’Estat, amb tolerància. És clar que no podia evitar que els nois s’examinessin, ni tan sols jo podia prescindir dels exàmens, car si es viu la neurosi dels exàmens quedar-se’n al marge porta greus conseqüències. Procurava passar tot el curs sense cap mena de prova que s’assemblés a un examen: els reclamava resums de les meves classes, resums de llibres, tot el que se’ls acudís i fos susceptible de ser escrit. Passat Pasqua els advertia que iniciàvem la pantomima dels exàmens. Jo no era tan rigorosa com el doctor Estalella; em temia que si no els ensenyava l’art de la resposta adequada, tant si saps allò que vols dir quan la dius, com si no ho saps, el resultat en forma d’aprovat podia perillar. Així doncs, organitzàvem la comèdia. Col·locàvem cadires, els nois representaven el paper d’examinadors i examinats per torn i naturalment utilitzàvem el castellà, que amb prou feines havíem utilitzat durant el curs. Puc assegurar que arribàvem a l’examen d’Estat, després d’un assaig general, prou ben disposats. Si a més tenim en compte que els nois havien d’anar vestits amb americana i havien de dur corbata per accedir a l’aula, no té res d’estrany que ells s’ho prenguessin com una comèdia difícil però gratificant.
Penso que vaig ser una bona professora de filosofia per a aquelles criatures plenes de vitalitat, d’humor i de curiositat per tot el que se’ls posava al davant, però penso també que no era pas el joc dels sil·logismes i la rondalla dels pensadors capdavanters —presocràtics Sòcrates, Plató, Arsitòtil et reliqua…? el que hi havia de més important en la meva relació amb els nois badalonins. Jo volia que aprenguessin l’art de llegir, qualsevol cosa, amb apassionament; jo volia que llegissin Lorca, Machado, Rosselló-Pòrcel, Salvat-Papasseit, i que qualsevol cosa que volguessin entendre es convertís en llenguatge escrit. Llibretes i llibretes del seu propi llenguatge. A més hi havia les representacions teatrals, les excursions, les sortides precipitades a veure qualsevol cosa sorprenent.
─Seta, hi ha temporal i el mar ha inundat la Rambla.
Baixàvem de can Boscà perquè era més important que totes les lliçons veure el temporal de mar amb les barques estampides a les palmeres de la Rambla. La filosofia pot servir per a tot, tanmateix, per anar al museu, per anar al teatre, per anar al cinema i tot. Em temo que hi dedicava la vida, repartida entre l’escola dels nois a la masia i l’escola de les noies al petit castell de la plaça de Pep Ventura, on vaig fer de directora durant uns anys. Potser l’excés de la meva dedicació no era bo del tot; era la conseqüència de tot el desencís que havia tingut temps d’anar acumulant. Aquell final de la dècada dels quaranta i inici de la dels cinquanta era per desil·lusionar qualsevol. La guerra mundial s’havia acabat i com a conseqüència el general Franco s’havia afirmat en el seu poder. Al seu entorn descobries una acceptació resignada d’aquell sistema. Era el que convenia al país, vet-t’ho aquí. La seguretat que mai, mai més, no podia evadir-me d’aquell decorat amb vels negres em devia empènyer a una terrible decisió: jo, jo mateixa, seria una dona exactament igual que la immensa majoria de dones tan ben alliçonades, ben instal·lades, ben femenines i per tant immergides en una aigua tèbia de la felicitat.
Maria Aurèlia Capmany, Això era i no era, Barcelona: Planeta, 1989, p. 117-120.
