La Salut, alta

Veu: Ramon Canals

Seria una broma de mal gust preguntar per la salut del barri i que la resposta fos: -Alta. Sobretot perquè hi ha dos barris de la Salut. El que es diu així, a seques, i el de més amunt, que és la Salut Alta.

De fet la Salut era el Barrio per antonomàsia. El primer que, a causa de la immigració, es va crear lluny del nucli urbà i abans que existís l’autopista, on hi havia alguns horts i algunes casetes i que la gent de Badalona va anomenar de seguida el Gurugú (a Manresa també hi havia un barri amb el mateix nom, tot i que no l’he trobat, ni al diccionari etimològic ni a l’Onomasticon d’en Coromines), però que els mateixos que hi vivien van anomenar així: el Barrio.

De petit hi havia anat, amb els pares, a veure una senyora que es deia Maria i que era de Jumilla i que, per Setmana Santa, quan se n’anava al poble, ens duia uns pastissets molt dolços que es desfeien a miquetes només mossegar-los. La Salut va créixer nit rere nit, totxo sobre totxo, mig d’amagat mig toleradament, sense asfalt, sense clavegueres, sense res.

Cada vegada que hi anava era més i més gran, sembla va que de nit s’hagués bellugat: succedanis de cases adins de cases, cambres i recambrons, carrers costeruts, passadissos interiors, espitlleres més que no pas finestres, una infraarquitectura absoluta, el tercer món a casa nostra. Això era la Salut Alta i ho és encara, en part, malgrat les bones intencions i els anys que han passat i el programa Urban i tot el que s’hi hagi pogut fer.

Els tòpics parlen de Sant Roc i de Pomar, però mentre al carrer Estadi i als seus patis interiors s’hi barregin encara els conills amb les escombraries, la Salut Alta mantindrà el trist lideratge del desballestament, afegit al sarcasme del seu mateix nom.

Marcel Riera, BDN, la ciutat possible, Barcelona: Tecum Editors, 1999.

Un instant en el temps

Veu: Ramon Canals

Donat-nos les mans pels carrers gelats
tornàvem a casa el darrer divendres
de mes, o potser era un altre dia,
sortint de la fàbrica on vivia l’àvia.
Les casetes baixes del carrer Alfons XII
feien olor d’estufa de petroli
i a terra hi havia restes de verdura
i fruites podrides, que els escombriaires
encara no havien recollit,
a prop de la Plaça Nova. Això vaig veure
no sé quants cops, amb el pràctic posat,
de la mà del pare anant cap a casa
ara fa mil anys, un instant perdut
que brilla a vegades com una guspira.

Marcel Riera, L’edat del coure, Barcelona: Viena Edicions, 2007, pàg. 21.

Plaça Nova

  • La Salut, alta

    Marcel Riera

  • Un instant en el temps

    Marcel Riera