Tàntrica

^{Veu: Òscar Intente}

A Josep Gual Lloberes

Jo voldria ser etern, mal que fos uns instants,
aturar-me en el temps, mar del temps sense onades,
residir en algun lloc, lloc central sense petges,
i sentir-me tot u: tot un déu, tot un llac,
tot un cor sense corda, un batec sense cor,
tot un sí sense nos, o només tot el NO.

Màrius Sampere, Oniris i el tret del caçador, Barcelona: Columna,1987, p. 31.

El grup Estrop

^{Veu: Òscar Intente}

La Nova Cançó
ja era tan bella
com el món, tan vella com
les remors de l’aigua, més vella encara
que l’espetec del foc, el mascle forjador
dels astres dins els tenebrosos
culs de sac lúbrics. Però la Nova Cançó,
bon i tan antiga,
l’excitarem nosaltres, amb veus adolescents,
cordills de seda i tripa, plomes de vellut
i galls. Tot plegat sang,
sang fluïda i vehement, la mateixa
que s’agrumollaria en distanciar-se del cor,
tal com fan els records, glaçades
llàgrimes de plom
damunt la primavera. El Grup Estrop,
dit de l’Orfeó Badaloní, visqué
uns anys. No el Pere,
el cantant motorista, no; ell deixà dit, ben clar,
sota la sordina del tramvia, que la veu és
el primer que torna al silenci, allà d’on
no havia d’haver partit mai, ho sap Déu, que també s’ho calla,
allò de la mort. Tres, quatre,
cinc guitarres anys ─62/75─ , les ungles
se les passaven per torns, amb dol i sal marina
i coral per a les noies. El vent ens creia, s’arromangava,
duia les cançons allà on els missatges arriben
desfets en nèctars i mentides
piadoses, oh mur, el temps infranquejable! Ara
hi ha un calaix
a l’armari de les golfes, un sol armari, un sol calaix
que guarda l’ésser
tal com era, bell, sencer i alegre. També la sang
que vam donar pel moribund és en aquest lloc
dins una ampolla de vi negre.
Si ja no hi quedés vi, hi quedaria
un glop d’aigua de mar.

Màrius Sampere, La ciutat submergida, Port de Pollença: Edicions del Salobre, 2009, p. 269.