Dalt la Vila

Veu: Lluís Marco

«No et facis notar, sobretot no et facis notar», diu que diuen els pares als seus fills, al meu país. I sí, m’agradaria que no es notés que existeix aquest racó de món per preservar-lo de les urpes de la bàrbara especulació, de les lleis malaltes dels senyors de les cases, dels cossos que no saben sentir el so d’una campana solitària al cim del turonet pagà.

Avui però, mantindrem les tradicions de l’actual Temple. Avui és diada de Corpus a Dalt la Vila. A la font de la Rectoria balla un ou indecent desbordant d’enramades florides. No ha de callar mai l’aigua viva a Dalt la Vila. Que els cors iniciats que guarden les veus d’aquests carrers amb la força dels segles hi puguin caminar sencers. Que per sempre les ànimes més impures que llepen la mel de les façanes puguin entrar a can Joan a fer el sagrat cigaló del capvespre.

Ara, un còmplice descomptador de versos té l’honor de presentar dos Vilatans del carrer de la Costa; dos humans d’aquells que no encaixen a l’interior de les paraules rectes. L’Amèlia el número 24 i en Josep, de malnom el Moro, al número 41. Els veig, els visc, em nodreixo d’ells, dels seus crits en el silenci. Dos esperits exclosos, cadascú al seu balcó, ara encisats per la torrentera que el vent de llevant deixa anar corrent avall només pels ulls vigilants que cada bri de riuada dansi i canti i arribi ben encès fins al bressol de la mar per acaronar els misteris imaginats de l’horitzó. Què evoquen ara aquests pensaments desbocats? Potser l’Amèlia, la Senyora dels gats, amb en Felipe als braços – un dels innumerables gats de la seva nissaga – té present quan la derrota s’instal·là al cos amic de les seves mans. L’absència de tantes veus. Els ullals de després d’una guerra encara clavat al coll.

Vaig mirar moltes vegades l’Amèlia quan recollia les sobres de menjar per als seus gats a les parades del mercat i fins i tot quan portava teca als parents del seu llinatge felí de la platja de Montgat. Avui la Senyora dels gats sobreviu en una Residència i el Moro va morir fa anys amb el fetge guarnit de fruits dels clar raïm d’aquestes terres.

Mentre escric aquestes mirades estan rehabilitat el carrer de la Costa amb llambordes forasteres que pretenen endolcir històries de lluita i alegria d’aquest tros alliberat. Al número 41 del carrer tenim ara un bonic restaurant just on es bevia els dies el Moro. Temps ha vaig saber de nostramo: en el seu minúscul habitacle, talment barca varada, plorava la recent mort de la seva estimada. Tres mobles, trenta ampolles i totes elles amb el seu màgic geni meravellós. Al capvespre s’arraulia al seu balconet circular quan el dia cridava la presència dels primers instants lunars. En aquells moments semblava un àngels de llum dalt d’un cel de ferro trencat. Un serafí caigut del sarment.

A ca l’Amèlia, penjarà aviat el cartell d’una empresa constructora que desfarà aquest conte. El seu casal de moixos un dia es va escampar per tots els laberints oberts de la ciutat i els seus miols rebels encara desvelen avui dins les albes més senceres els erms adormits de les cases.

Paco Fanés, Un altre tornemi, si us plau, Badalona: Pont del Petroli, 2020, pàg. 19.

Carrer de la Costa

  • Dalt la Vila

    Paco Fanés