Cançó del cementiri nou

^{Veu: Òscar Intente}

Hi ha dies grisos
com tota la cendra
que t’envolta ara.
Hi ha dies tristos.

I observes la mar,
des dels vells turons
clàssics i molt erms
de la Conreria,
observes la mar.

Hi ha dies grisos
que observes la mar
i et trobes el temps,
i et trobes la vida
penjats a l’esquena,
i un regust de cendra
clavat a la gola.

Hi ha dies tristos
que et trobes els anys
tots arrenglerats
de dies amargs,
de dies tan buits,
ni joia ni penes,
sols una cabòria
vana i persistent,
la d’omplir el ventre.

Hi ha dies grisos
que per un sol bes
daries la vida,
si no fos que has mort
un i altre cop,
diàriament
vençut i pactat,
etern perdedor
de guerres i paus.

Hi ha dies tristos
i un somrís trencat
per tanta tendresa
─que ja no tindràs─
de la mà amiga
sobre els teus cabells.

Hi ha dies grisos
que et mires la mar
des dels vells turons
clàssics i molt erms
de la Conreria,
i t’omples de blau,
de malenconia
d’aquell bes d’amor
i de la mà amiga.

Hi ha dies tristos
i un gest indecís.
En cercar la vida,
de sobte, t’adones
que te l’han robada:
ni la mar no és blava
ni els turons són clàssics.

Hi ha dies grisos
que només conserves
aquella tristesa
teva com la cendra
que sempre t’envolta
tot mirant la mar.

Valentí Soler, Festes desfetes. Vint cançons amb tornada, Edicions Fet a mà: Badalona, 2001, p. 39-41.